INTRODUCCIÓ
La postura quotidiana davant la relació entre ciència,
tecnologia i societat és que existeix una relació real entre les tres
dimensions, ara bé, aquestes relacions estaran més o menys basades en criteris
objectivables i arguments fonamentats segons ens endinsem en l’estudi del mòdul
de l’assignatura i la resta de material facilitat. Així, mentre que en el meu
mapa inicial, jo establia aquestes relacions com una possible causa-efecte /
dependència – independència d’unes a les altres, he anat modificant els meus
criteris i els he anat ampliant amb altres conceptes, com poden ser els àmbits
que influencien en cada un dels paràmetres, quins resultats obtenim segons les
perspectives que les estudien, i fins i tot quines són influenciables per
quines, si és que es pot dir que una d’elles (la societat, la ciència o la
tecnologia) poden influir de forma permanent davant d’una a altra o sempre és
una influència de doble sentit.
L’evolució del meu pensament, i la conseqüent construcció
del coneixement es veuran reflectits en la comparació dels dos mapes
conceptuals, punt desenvolupat més endavant en aquesta mateixa activitat de
síntesi.
Aquest canvi conceptual també ha vingut donat pel tipus
d’argumentació que hem fet servir en el debat, doncs, segons Kuhn, “l’argumentació és una classe essencial de
raonament informal que és de vital importància per a la capacitat intel·lectual
que s’aplica en la resolució de problemes”[1], entenent
l’argumentació com una eina més que contribueix al canvi conceptual i, en conseqüència,
a l’aprenentatge significatiu.
De gran importància en la formació, l’argumentació pot
constituir una forma principal d’avaluació per a la majoria de les formes de
resolució de problemes (com la redacció d’aquesta activitat de síntesi) i dins
de les directrius m’he trobat una mica perduda, com si fos un problema mal
estructurat per tenir massa premisses: ens marquen objectius, competències a
assolir, remarques, què ha de tenir l’informe... com estudiant, mai m’havia
trobat amb la dificultat de no saber per on començar perquè em donen massa
pistes de tot el que ha de sortir en l’activitat, i mai fent-me una pregunta
concreta o establint-me un guió a seguir. De tota manera, a la vida la majoria
de problemes que ens trobem estan mal estructurats, així que suposo que aquesta
tasca em servirà pel meu aprenentatge significatiu, aplicable a la vida
quotidiana.
Dit això, procedeixo a fer l’anàlisi estructurat que marca
l’activitat 3 de l’assignatura.
INFORME DE SÍNTESI
Des dels estudis de CTS es defensa una concepció humanística
i sociològica davant la innovació tecnològica, així entendrem que davant
problemes i evolució de la societat, sorgiran innovacions tecnològiques
demandades per la societat, no només definits per la inversió econòmica que s’hi
destini. Dins d’aquest marc podem incloure el sorgiment de les TIC i de la seva
aplicació dins del món de l’educació.
L’escola, tal i com remarca Ken Roberts en totes les seves
intervencions (conferències, articles, llibres...) ha de servir de plataforma per
preparar als alumnes, futurs ciutadans, a estar a l’alçada de futures demandes
que precisi la societat, i és a través de les TIC que pot aconseguir posar-se a
l’alçada d’aquests requeriments, tan distanciats avui en dia amb la realitat.
En la societat de la informació actual, on la
globalització a nivell mundial i la velocitat davant els canvis és la tònica
predominant, no se m’acut cap altre recurs d’aprenentatge que s’adeqüi més
a aquestes necessitats, tal i com després queda reflectit al mapa conceptual, les TIC són un element curricular alhora
que un recurs educatiu que ofereixen aprenentatge col.laboratiu, motiven i
atrauen l’atenció de l’alumne, activen noves eines de l’intel.lecte,
estableixen un continu feed-back, amplien el lloc i l’espai d’e-a , estructuren
la realitat i creen entorns flexibles d’aprenentatge, on l’alumne tria el
moment, lloc i tipus de codi. Tot això junt ajuda a l’aprenentatge significatiu
. A més a més, l’eina (en aquest cas entenent les TIC com una eina més que pot
fer servir l’estudiant per interaccionar amb el professor) passa a assumir una
part de la càrrega intel.lectual del tractament de la informació, doncs ens
situen en la ZDP i ens crea l’entorn propici per avançar en la construcció i
modificació de nous esquemes. La ciència
genera saber i coneixement i la tecnologia pot aplicar aquest saber i
coneixement.
En el qüestionari inicial de l’assignatura, vaig defensar la
neutralitat de la tecnologia en sí mateixa i qui li treia aquesta neutralitat
era l’usuari. El meu pensament ha evolucionat cap una altra direcció: la
tecnologia no és neutra, no sorgeix per generació espontània, necessita un
espai cultural, econòmic i sociopolític per al seu naixement i posterior
desenvolupament. Segons on posem l’èmfasi de la influència tindrem unes
perspectives o unes altres que argumenten qui promou què, així:
-
Determinisme tecnològic: la transformació
social com a conseqüència del desenvolupament tecnològic. Error: no aclareix el
paper dels interessos socials en l’aparició i desenvolupament d’innovacions
tecnològiques.
-
Determinisme social: la tecnologia no
importa, sinó els sistemes socials o culturals en el què està inclosa, diversos
interessos socials, econòmics, de classe, gènere... marquen i guien el
desplegament i desenvolupament de les innovacions tecnològiques. Error: no pot
explicar les transformacions socials inesperades i imprevisibles.
Aquestes han evolucionat en:
-
Perspectiva interactiva: el social dóna
forma al tècnic, alhora que el tècnic també és capaç de donar forma a allò que
és social. Es produeix interacció entre els dos pols.
-
Teixit sense costures: la divisió entre
social i tecnològic no és estable ni factual.
Individualment es pot tenir una opinió sobre quina de les
perspectives s’apropa més a la realitat, de fet durant el debat, on em va tocar
defensar la postura tecnodeterminista, vaig canviar diverses vegades de
pensament segons quins missatges llegia, alguns molt ben argumentats, però el
que sí que és cert, i que totes les postures defensen, és “que la tecnologia i la societat
no són esferes separades, sinó quelcom mútuament constitutiu i definitori”.[2]
L’ésser humà és l’únic ser viu de la terra que és capaç
d’establir diferents xarxes i sistemes de comunicació. Internet és un nou
sistema de comunicació que si bé facilita molta informació, també és capaç de
provocar bretxes socioculturals pel fet de no estar a l’abast de tothom, fins i
tot, segons Tezano, repercuteix en l’aparició d’una nova classe social, la dels
exclosos o “infraclase”.[3]
És per això, que Bono, en el seu discurs d’acció per Àfrica [4]
demana que s’iguali de forma mundial l’accés a aquesta nova de comunicació i
així establir una connexió global.
En el nivell educatiu, és fonamental que per tal que la
comunicació sigui efectiva, l’emissor i el receptor han de fer servi el mateix
sistema simbòlic per codificar i decodificar a la vegada que el camp experiencial ha de ser
el més semblant possible, gràcies a la TE i les noves tecnologies, passem
d’una concepció centrada en el professor a una centrada en l’alumne:
l’important no és el que comunica el professor, sinó el que aprèn l’alumne.
Així, les característiques comunicatives en situacions d’e-a mediades per les
TIC fomenten entorns molt més flexibles en base al lloc i l’espai i provoca la
creació de nous entorns, mitjans i materials per millorar la comunicació i que
l’aprenentatge sigui el més eficaç possible.
ARGUMENTACIÓ SOBRE EL CANVI CONCEPTUAL
Comparant els dos mapes conceptuals fets en l’assignatura es
fa palès i evident el canvi conceptual: si al començament del quadrimestre
era capaç d’establir unes relacions jeràrquiques i de dependència pures entre
ciència, tecnologia, societat i educació, ara ja no m’atreveixo tant, i és
que el meu canvi conceptual es pot resumir en un refrany espanyol: “la ignorancia es muy atrevida” . Per mi
estava clar: la ciència i la tecnologia feien evolucionar la societat, la
tecnologia només aportava idees a la ciència i l’educació millorava la
societat, a la vegada que aquesta la necessitava. I em vaig atrevir a dir tot
això sense tenir en consideració els entorns (cultural, sociopolític i
econòmic) en què es trobaven aquests conceptes. Tampoc vaig tenir cap tipus
pensament en vincular en com la tecnologia podia ajudar en l’aprenentatge
significatiu ni com depèn de la perspectiva que es segueixi es pot determinar
si la societat marca l’evolució de la tecnologia o és al revés, la tecnologia
determina el futur de la societat. Què les TIC són importants? Qui s’atreveix a
dir que no! Ara: qui pot dir per què?
A data d’avui no tinc tan clares les idees, però com a mínim
tinc més conceptes per argumentar, reflexionar i establir criteris: no és
tan senzill com determinar si a un mestre li pot ajudar o no l’ús de les TIC a
la classe, ara l’anàlisi va més enllà: des de la doble mediació que es pot fer amb la
figura del psicopedagog (no solament entre els alumnes i els continguts, sinó
també sobre la pròpia tasca mediadora dels professors), dins dels elements
curriculars existents, en certs casos les TIC’s ajudaran a l’aprenentatge
significatiu? Què busco i per quin
alumne? Vull motivar-lo, ampliar el lloc i l’espai per l’aprenentatge?, Vull fomentar
l’aprentatge col.laboratiu? és evident que només que busqui un d’aquests
objectius, les TIC’s em valdran com
recurs educatiu, ara hauré de determinar quin disseny s’adapta més a les meves/seves
necessitats: encendre una pantalla digital a classe no és fer ús de la
tecnologia educativa en les escoles. Amb aquests nous elements no només podem
orientar i ajudar a l’alumne en el seu aprenentatge, sinó que també es pot
donar suport o assessorament als docents en les seves decisions respecte a
l’ensenyament de les matèries que imparteixen. Fins i tot m’atreveixo a anar un
pas més enllà: dins de les dimensions funcionals que ofereix un centre educatiu
(clima de convivència, direcció i participació, amplitud de l’oferta educativa
i sentiment de pertinença) i amb l’ajuda de l’orientador psicopedagògic, es pot
optimitzar dites dimensions i les noves tecnologies ens ofereixen possibilitats
inèdites fins fa pocs anys: establint xarxes de comunicació, compartint recursos,
fomentant la col.laboració de tots els actors implicats...
Si hagués d’establir en quina situació estic actualment
segons les teories d’aprenentatge, podria dir, per exemple, segons la Teoria
del processament de la informació (Ausubel) que estic en el procés de canvi
d’esquemes, doncs els que tenia fins ara ja no em són vàlids, estic
interpretant la nova informació i organitzant-la.; i si la volgués definir
segons la Teoria Sociocultural ( Vigotsky) diria que estic en una situació de
desequilibri, avançant des de la ZDP (zona de desenvolupament pròxim) que és on
m’he situat al començament del quadrimente fins a la zona de desenvolupament
potencial, incloent els nous coneixements i convertint-la en la nova ZDP.
Sobre les preguntes de l’avaluació inicial no les comentaré
totes, centrant-me en la metodologia i en els conceptes, he triat dos: la DU2 i
la DT2.
DU2: a la meva avaluació inicial vaig puntuar un 5 en la
pregunta que feia referència als debats virtuals, doncs per mi no suposaven
perdre força hores ni obtenir gaire benefici personal; amb el debat fet en
aquesta assignatura la dinàmica ha estat molt diferent: no em costa gaire
expressar-me per escrit, però mai havia fet servir l’argumentació amb el mètode
Toulum per la qual cosa sí que vaig invertir moltes hores en dissenyar els meus
missatges, d’altra banda vaig trobar recompensa, doncs la resta de missatges
també estaven força bé estructurats i documentats, per la qual cosa ha estat el
debat més interessant que he fet fins avui a l’entorn UOC.
TE2: la Tecnologia Educativa no és només un ventall de
tècniques pels docents (com pensava abans), és entendre com poder fer arribar a l’alumne al seu
aprenentatge significatiu mitjançant nous recursos, noves metodologies, nous
entorns, centrant-lo com part activa del seu aprenentatge. Recordant una frase
que ha estat molt recorrent al debat: “Dime algo y lo olvidaré,
enseñame algo y lo recordaré, pero hazme participe y aprenderé” [1],
Un canvi conceptual similar que sigui comparable amb el que
he experimentat amb aquesta activitat podria ser quan em vaig treure el carnet
de conduir: pensava que quan tingués el carnet automàticament seria una
conductora (de fet legalment és així), però és precisament quan et veus amb el
carnet a la mà, aprovada la teoria i la pràctica i sense el professor al seient
del costat, quan ets conscient que de moment no saps res, que només
aconseguiràs sentir-te conductora amb hores de conducció a les teves espatlles.
Ei! I ara ja ho sóc!
BIBILIOGRAFIA i WEBGRAFIA
Cabero, J. (2003). Educació
i tecnologia: fonaments teòrics. Barcelona: UOC
Monereo
Font, C. (2003) Models d’orientació i
intervenció psicopedagògica. Barcelona: UOC.
Tezanos,
J.F (2011). La Sociedad dividida.
Estructuras de clases y desigualdades en la Sociedad tecnològica. Madrid:
Biblioteca Nueva.
Dossier de casos: Mòdul 2. Les TIC i la construcció del
coneixement . Cas 2: Argumentació. Barcelona.
UOC.
Dossier de casos: Mòdul 2. Les TIC i la
construcció del coneixement (2.2. Casos) cas 3 Creació de models a classe. Barcelona.
UOC
Dossier de casos: Mòdul 2. Les TIC i la construcció
del coneixement. Cas 4 Resolució de problemes. Barcelona. UOC
Bono: http://es.youtube.com/watch?v=1VOIXwhp00Y
Entrevista Eduard Punset:
http://youtube.com/watch?v=tw1VVjvMF9k
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada